En èpoques molt antigues, en un poble molt xicotet habitat per pescadors molt pobres i altra bona gent, que estava situat en l'indret on el riu Ebre s'abraçava amb el mar, al qual els romans conqueridors donaren el nom de Cambredó, un nombrós grup de residents de tots aquests paratges, que eren molt piatosos i volien homenatjar el Senyor de la terra i el cel, van decidir construir una ermita.

Aquesta no havia de ser molt gran, atès que a la regió no hi vivia molta gent, però havia de ser l'ermita representativa de tothom, per aquest motiu van decidir construir-la en un lloc on tots els cristians de la vall meridional de l'Ebre, podrien reunir-se cada diumenge i celebrar la litúrgia plegats.

Els tres vells més intel.ligents de la regió, un de Vinarós, l'altre de Val-de-roures i un tercer d'Amposta, van acceptar l'enorme responsabilitat de dirigir la sagrada construcció i molts joves del districte van posar-se a la feina laboriosament, uns carrejant pedres i altres netejant el terra dels brots de matolls i malesa espessa que formaven un bosc frondós i un analgrama intens de colors verdosos.

Concretament van triar un lloc que feia una tisora i s'orientava cap a la vila de Morella al vessant oest i mirava cap a l'Ametlla de Mar en el cantó oriental. També coincidia en una zona on els camins de diversos pobles de renom es creuaven.Era veritablement un lloc ideal , on hi havia materials de construcció en abundància i a l'abast, donat que no eren difícil d'extraure.

Després d'alliçonar tots els voluntaris diposats a treballar molt dur, van començar la seva pietosa i engrescadora feina, un dia tan senyalat com el de Sant Joan, abans que sortís el Sol. Val a dir, que van fer progressos inimaginables, mostra del seny empeny i devoció. La primera filera d'aquelles pedres enormes estava ja enllestida abans que es fes fosc i forçosament haguessin de parar.

Al dia següent, novament de matinada, els improvisats constructors es van tornar a reunir al centre del poble, ansiosos d'aixecar els murs de l'església en dos o tres fileres si podien aquell dia. Tots junts caminaren fins al turó on havien començat el treball, mentre entonaven cançons de glòria a deu i de confiança en el futur de la humanitat.

Però van quedar del tot estorats, quan arribaren allí i se n'adonaren que no quedava rastre del treball que ells havien fet el dia abans. Les piles de matèria primera estaven encara allí, però totes les pedres que ells havien col.locat amb tanta cura en aquella primera filera, havien desaparegut.

S'hauria necessitat un veritable exèrcit d'homes, per poder endur-se les pedres, així que els constructors sabien que alguna força sobrenatural havia actuat en aquell indret, i calia analitzar detalladament les passes a seguir.

Després d'una acalorada discussió, on es mostraren les primeres divergències, els tres vells savis van donar el vist-i-plau a continuar les tasques de construcció de l'església un altre cop, com si res no haguès passat. Estaven convençuts que Déu els estava provant i no volien caure a la primera de canvi.

Els treballadors van aconseguir amb molt d'esforç i molts kilògrams de suor derramats, tornar a construir aquella filera de pedres que havia desaparegut a causa de misterioses interferències, i se'n van anar cap a casa molt cansats, però del tot satisfets, quan la foscor de la nit va prendre possessió del cel.

En el segon dia de treball, tristament se n'adonaren que no hi havia de nou cap rastre del seu dia de treball. Totes les pedres havien desaparegut. I una altra vegada, van donar mostres del seu empeny i tossuderia, quan de cap manera es van espantar o decebre, sinó que van decidir tornar a construir la primera filera de les parets de l'església, mentre creien que aquesta vegada seria la definitiva.

Però en el tercer matí, les coses estaven exactament igual, tot el seu treball desfet. Tot i que aquesta vegada els vells savis de la comarca, després d'una reunió excitada i on començava a regnar el dubte i el desencís, van dir als constructors que se n'anessin cap a casa i esperessin futurs esdeveniments, ja que el tema era molt delicat, i semblava que estaven malgastant esforços en va.

Els tres vells van descobrir que cada nit rebien una mateixa visió a la finestra de casa seva que havien de tenir en compte i no menysprear, car no era cap casualitat. Era una llum brillant des de dalt del cel, que resplandia una llarga estona acompanyada d'una veu molt greu que deia:

- 'Busqueu el cau del conill clar, però que no és blanc. Quan el trobeu construiu allí mateix i no en cap altre lloc l'ermita'.

Cap dels tres vells, que eren homes de molta fe, va dubtar a l'hora d'obeir tal celestial demanda, que ben segur era la clau per acabar amb èxit el temple. I amb aquesta disposició, ells van començar a buscar en diferents direccions, un conill d'un color tan inusual i de més estranya aparença.

Tot aquell dia ells van divagar, buscant a través dels pinars i maleses que vestien les parts dreta i esquerra de la vall del riu Ebre. Tot aquell dia fins arribar la foscor van divisar moltíssims conills i llebres, però òbviament cap d'ells guadia d'aquell color que només una força del cel podia enviar.

Molt cansats per la recerca i desesperats anímicament, havien acordat tornar-se a reunir en un lloc mític de l'estuari, davant de la torre mora que vigilava el tràfic de vaixells de l'esquerra del riu a l'entrada de l'estuari.

Ningú gosava parlar, car consideraven que tots els esforços serien inútils i ningú no tenia ni idea d'on seguir buscant amb un mínim de possibilitats d'èxit. Quan estaven a punt de marxar cap a casa, un jove de sobte va veure el conill d'un color cru, indifinible, que els feia senyals des del turó més alt a l'est de la torre.

Durant un instant ell va romandre quiet. Semblava que els mirava i els donava la benedicció. Llavors va desaparèixer i mai més el van tornar a veure, ni va deixar cap rastre de les seves petjades. De fetm tothom n' estava segur d'haver-lo vist durant aquell curt però meravellós instant.

Al matí següent, els vells es tornaren a reunir i van ordenar els treballadors que comencessin a portar les pedres cap al lloc on el conill havia aparegut. Allí varen trobar un clot profund, on es reflectia la clara imatge del sagrat animal, amb una mena d'estandard pintat al terra.

Quan ells van començar a construir l'ermita, el treball els semblava infinitament més fàcil que abans com si fossin ajudats per una gran força sobrenatural que no els deixava en cap moment.

Les parets van muntar a una molt remarcable velocitat. El sostre va ser col.locat en un tres i no res, i prompte l'església va ser totalment llesta per a les feines de peregrinació i adoració del Senyor.

Els vells savis van demanar a les autoritats de la sagrada ciutat de Roma que santifiquessin l'ermita i tota la comarca i li donessin el nom de l'ermita de Solicrú, com a homenatge al sol que els il.luminà i els va permetre treballar i òbviament a aquell estrany color del conill celestial.

Val a dir que per a la gent de la comarca, va rebre durant segles el nom de 'L'ermita del conill pàl.lid'.

Després de molts anys, el nom va ser escursat i va esdevenir popularment 'La conilla'. I fins als nostres dies, la vella ermita que roman en aquell curiós lloc, on es pot divisar tots els pobles del delta, significa la unitat natural de tots els pobles i la seva gent. I així sigui.

Era d'ascendència fenícia, és a dir de sang d'excel.lents comerciants i mercaders, que va construir un poblat gran, o una ciutat petita, justament al turó on avui en dia està situada l'ermita de 'La Petja'. Des d'allí es podia contemplar tot l'estuari de l'Ebre i podien estar tranquils que no serien atacats pels enemics, però d'aquests fets ens hem de remontar molt enrera, fins al segle quart abans de l'era cristiana.

Els segles van anar passant, com es diu popularment el temps vola, i va venir a les nostres històriques terres un senyor noble que provenia de ponent i portava tècniques innovadores per al conreu dels fruiters , i tenia l'honor de ser el Duc de Cambredó, el qual era molt amic del rei, atès que havia estat un important militar de l'orde dels Templers, els quals van conquerir totes les terres que regava la mar Mediterrània i les van posar a disposició de la noble i estimada corona de Catalunya i Aragó, de la qual nosaltres tenim l'honor de ser els hereus de primera mà.

Al voltant de l'actual ermita, a uns quants kilòmetres del casc urbà de Tortosa, va fer habitable una fortalesa i va fer construir diverses sèquies de seguretat, ja que era una època en la qual actuaven moltes colles de bandolers, que tenien atemorida tota la població, ja que saquejaven tot el que tenien al seu abast, i els enormes castells dels senyors feudals que guardaven molts productes de valor havien d'estar ben protegits dels més que probables assetjaments.

Cap a l'any 1350, el duc de Cambredó va ordenar construir un castell, que havia de ser el més gran de la regió, per tal de donar mostres de la seva fortuna i volia que fos el mirall a seguir per altres nobles, i que tots els camperols li mostressin el seu més alt respecte. Cada pedra d'aquelles gruixudes parets va ser portada al cim per diversos tgrups de

sirvents i prisoners.

La construcció el castell de Cambredó va rebre ajuda financera dels barons d'Aragó, que estaven disposats a defensar-se per totes, de les amenaces dels poderosos senyors de Castella, i per això, aquest nou castell havia de ser el més segur de tota la corona i símbol de la resistència de la nostra terra.

Però poc després, com sempre passa en la història dels aristòcrates i reis, va haver tractats de pau, acords territorials, casaments entre parelles de tots dos bàndols - aragonesos i castellans, - que van propiciar un llarg període pau i benestar a les nostres comarques i tot el regne.

De fet, un centenar d'anys desprès de construir el castell de Cambredó, aquella gran fortalesa va ser adquirida per uns nobles que s'anomenaven 'Oliver de Botellet'. El senyor d'aquesa família era un portentós duc que havia fet fortuna amb l'exercici del monopoli del comerç marítim pel mare nostrum, i val a dir, que la seva filla Petronel.la era la fadrina més bonica de tot el contorn.

El seu nom recordava una famosa reina de la corona, que quan es va esposar tenia només tres anys, i d'aquest matrimoni va resultar en la unió dels regnes de Catalunya i Aragó, els més pròspers de la Península Ibèrica, que esdevingueren senyors de tota la mar Mediterrània, fins a les costes de Turquia.

Na Petronel.la era conscient de la seva bellesa. Però com moltes altres noies boniques, en temps passats i en els actuals, no li agradava res més que, sentir de tothom el bonica que ella era. Molts homes, joves i macos, soldats valents i de bon naixement, s'apropaven al castell per buscar els seus favors. Ella els refusava a tots, perquè ells careixien de la virtut que ella més desitjava: el dot de recitar poesia i fer música que fes reflectir en un mirall la seva impressionant bellesa.

Curiosament l'home que posseïa aquest dot era un fadrí que era fuster, sense un duro, és a dir d'ascendència pobre o naixement baix com s'anomenava per aquesta època, que residia en un poblat dins la vall a la mateixa boca del riu Ebre, a uns quants kilòmetres del castell. El seu nom era Joan, de la casa dels 'Panxampla', i tenien la fama de ser treballadors i honrats com els qui més, però per suposat no tenien res que oferir-li a tan distingida dama, jove, rica, i bella a la vegada.

En Joan s'havia bojament enamorat de la Petronel.la, i cada dia de la setmana, ell passava al voltant del castell i desitjava que l'admetessin a entrar al saló de jocs i poder parlar a la més bella de totes les belles. Una sirena que tenia la bellesa de fada encantada i que l'havia trastornat.

A voltes li permitien entrar, de vegades el tiraven fora, però sempre que li permitien la seva presència davant la Petronel.la, tocava i cantava per a ella d'una manera tan encantadora i sempre afalagant la seva bellesa que no tenia comparació i la inundava de paraules tan dolces, que ella mai no hauria pogut sentir de cap dels homes que habitaven el castell, els quals tot i tenir més diners, nom i pretigi que en Joan, eren uns incults i no sabien res de la dolçor que una noia tan bella necessitava.

El cert fou que el jove fuster va començar a creure que ella li retornaria l'amor i cada dia estava més apassionat. Oblidà el seu treball, va deixar de fer exercicis de força i cuidar el seu cos, i pensava tot el dia en les composicions que dedicaria a la seva estimada i en crear la música més dolça que li captivés el cor per sempre.

Però mai plou en abundància a casa els pobres i ben aviat la seva esperança es va esvair del tot, i el féu tornar a trepitjar de peus a terra, aterrar del seu viatge llunar, i li van demostrar que els somnis blaus només existeixen el els contes de xiquets i la realitat és molt més dura; mentre que un somniador pobre sempre té les de perdre.

Un jove general, més maco i més poderós, i potser amb més parabola que els altres nois de la comarca, va venir a visitar el castell i descansar després d'haver estat a l'illa de Sicília servint fidelment al rei durant més de cinc anys. Amb els seus encants va deixar la senyoreta totalment enamorada.

La unió era adequada i beneïda per la família, ja que s'unia l'hereva del senyoriu de Cambredó amb un noble que feia de soldat i que aportava molts diners en efectiu, que era el que l'aristocràcia d'aquesta part del país estava cercant des de feia anys, ja que les raons monetàries els havien enfrontat llargament a la corona.

A la gran festa de casament se n'oblidaren de convidar el pobre fuster, al qual consideraven de rang molt inferior. De fet, no va haver ni una sola paraula per a ell, ni un missatge d'explicació, com si al castell se n'haguessin totalment oblidat de la seva pobra i desafortunada existència.

En Joan no es va dirigir durant setmanes ni al castell ni al cim del turó de 'La Petja', però estava molt resentit i no prometia ser bo tota la vida, com havia estat en els darrers temps, on l'amor li havia fet olbidar el fort que era.

Amb el cor trencat, ell divagava a travès de la vall de l'Ebre, i els boscos de la serra, amb la seva harpa com a única arma, i va composar una oda que seria cantada per aquells indrets durant més de cinc -cents anys, i es considera un dels poemes d'amor més importants de la nostra volguda i maltractada llengua catalana.

Era una oda molt llarga, que expressava tots els seus grans sentiments i dels innumerables versos se n'han conservat els més emotius i han esdevingut un himne per als víctimes del desamor:

Però en Joan no va morir del seu amor i el cor trencat. Poc després es va unir a un grup de bandolers i lladres de camins i es va convertit en el cap de la banda. Va robar en els camps de la seva estimada moltíssimes vegades i va aconseguir arruinar la casa més forta de la contrada i se'n sentí satisfet de la seva revenja.

Els segles durant els quals aquell fortí no havia pogut ésser saquejat havien quedat només per a la història. Res podia aturar la ràbia i bravura del fuster fet bandoler, que volia condemnar tothora els fets que l'humiliaren.

Per a la cruel Petronel.la, li va seguir deidicant poemes i cançons, però de signe ben divers i el record de la seva crueldat la va seguir fins a la resta dels seus dies. Els camperols de la regió recitaven de memòria i de tot cor, els versos més contundents de la famosíssima oda d'amor i revenja:

Per a en Joan, la seva merescuda recompensa va ser que la famosa oda no s'hagi oblidat mai i se'l recordi més com a un gran enamorat que com a un malvat bandoler, que només el destí va fabricar.

Així que fins als nostres dies, quan el castell ja no està en peu i ningú se'n recorda de la seva existència, la història d'amor i desamor del Joan i la Petronel.la encara es ben viva en la memòria d'aquells que estimen.

El pouet havia estat per a moltes generacions el lloc tradicional per excursions i berenars escolars, així com el punt de reunió de la població, en un dia tan popular com el dilluns de Pasqua, per menjar-se la mona amb tots els amics i familiars i fer una rostida de carn i carxofes.

En una d'eixes excursions, uns xiquets molt templats, però un xic trapelles, decidiren baixar al pouet, sense que els seus pares els veiessin, per tal de veure quanta aigua hi cabia i treure'n tota la que poguessin, per donar un ensurt a tots els adults, que els els estanven renyant i prohibint coses. Sense aigua no es pot viure, i ells es riurien en veure la reacció dels seus progenitors, sempre tan estrictes i seriosos.

Era una trapellereia bastant forta, ja que podia deixar sense aigua a moltes cases, atès que moltes famílies es desplaçaven expressament a recollir aigua, en un període de la nostra història quan les cases no disposaven d'aigua potable i l'havien de treure de manantials o pous artesanals.

Després d'haver tret uns cent litres d'aigua ( ja que el pouet no tenia molta profunditat) per a sorpresa d'aquells nois trapelles i encara més de la resta de la població, el pouet no es va eixugar, sinó que en canvi començava a rajar gotes d'aigua roja, que a poc a poc s'anaren convertint en una font d'aquest color.

L'afer s'escampà per la comarca i arribà a orelles d'uns científis molts coneguts i savis de la Universitat del districte, els quals es van apropar al poble, per tal d'analitzar aquelles aigües i investigar la seva procedència, car donaren l'aspecte de ser sang i aigua mesclades, en no ser un terreny argilós.

El cert fou que no van poder demostrar absolutament res, ni molt menys donar una resposta científica a aquell fet natural, que trencava el cap als més prestigiosos investigadors de la corona.

Val a dir, que l'aigua estava intacta,això significava que tenia les propietats idèntiques de l'aigua, completament inalterades, l'estrany era que presentava aquell tint roig desconegut. D'on podria venir aquell color? Era la pregunta del milió, que no tenia cap tipus de contestació creïble, però si que va fer desenvolupar la imaginació de la gent de tot el poble, i tothom era savi i en deia la seva.

De fet, l'aigua era colorada, però insípida, i no causava cap tipus d'irritació al cos humà, ben al contrari, es podia veure directament del pouet, i banyar-se sense cap perill, igual que abans, sense cap mena d'alteració.

El bisbe de la Diòcesi, acompanyat del capellà del poble, van visitar el pouet, ja que estaven curiosos d'aquell fenomen natural acientífic i li volien donar una solució espiritual. Com bé se sap, tot allò que la ciència no pot demostrar pot tenir un final d'origen diví, i Déu està molt per damunt de la intel.ligència i la percepció humana. I ja els anava bé el fracàs de la ciència en donar una solució alternativa al misteri.

Fóra perquè tingueren alguna mena de recepció de missatge des de dalt, o perquè van voler posar cullerada en aquest afer i aprofitar.se de la urgent necessitat d'una resposta que demanava la multitud, com sovint passa amb el clergat de poblacions petites, van assegurar que eren aigües sagrades, d'origen sobrenatural.

El tint roig no era altra cosa que sang que provenia del cor de Jesucrist, el fill de Déu, que n'estava tip de contemplar des de les alçades que els homes i sobretot les dones del poble, no eren gaire fidels i desobeien la seva paraula, mentre estaven abocats en un món de perdició, d'on hi havia difícil eixida.

Definitivament, aquell tint, representava la sang celestial, en forma de plor. Aquesta era l'única raó possible que explicava la manca de components químics en el colorant de l'aigua. només un ésser suprem com Déu, no pot ser mai analitzat per una ciència que estava en vies de desenvolupament i en un procés irreversible de racionalització rapidíssima del pensament humà.

Llavors les dues autoritats eclesiàstiques llançaren una crida popular per adorar i glorificar el nostre Senyor, que ens havia enviat un claríssim missatge des del seu lloc celestial i s'empiparia molt si no l'enteníem.

Centenars de pelegrins de tots les parts de continent començaren a venir, travessant rius i muntanyes per tal de banyar-se en aquella aigua roja. Alguns varen anar més lluny i afirmaren en boca plena que tenia dots curatives, com sovint passa amb aquests episodis, i el mateix capellà veié negoci dur i organitzà els fidels de la seva parròquia, per vendre botelles d'aigua que curaven el reuma i altres malalties cròniques dels ossos, i asseguraren una bona salut perpètuament.

L'afer esdevingué tota una bogeria, i els camins que portaven al pouet que estaven per quitranar i no en gaire bones condicions, es veieren inundats cada dia més d'una massa de població sense senderi, procedent de les quatre parts del món, que havia d'adquirir urgentment el seu litre d'aigua per sobreviure, i no veure's abocat a les foscor que la vida els estava deparant.

La curiosíssima aigua roja no parava de rajar i tot i que les autoritats polítiques desaprovaven al principi el comerç de l'aigua, després van voler fer el seu propi negoci i posaren impostos, el conegut IVA, impost sobre el valor afegit, per cada botella venuda, la qual cosa va posar molt nerviós el capellà. que s'enfilava per les parets i llançà una maladicció contra l'alcalde i l'acusà d'infidel i comunista, i d'estar influenciat pels massons i les eternes conspiracions internacionals contra la fe cristiana.

D' altra banda, el desencís de la població local i especialment dels xiquets era gran. Al pouet ja no es podia anar a berenar i havia perdut tot el seu encant, de paratge natural i on regnava exclusivament la tranquil.litat. Els xiquets de la població estaven molt tristos, ja que no podien convèncer el professor per perdre cap dia de col.legi per fer una excursió, perquè no tenien cap lloc on anar.

De fet, el pou començava a donar mostres de sequera, i aquells que havien organitzat el negoci s'espantaren de debò. I al final ni un a gota d'aigua de cap color va rajar d'aquell indret. s'havia acabat el misteri i amb ell el xollo, com es diu popularment.

La nota oficial de la parròquia fou que en Jesucrist s'havia enfdat per la comercialització i monopoli de l'aigua sagrada i sobretot pels impostos que havien posat els poders polítics i havia aturat el seu plor, per tal de no veure's utilitzat per fonts desautoritades, Però algun dia retornarien les aigües miraculosses i ens donarien senyal del seu control i vigília constant sobre les nostres vides,.

En canvi la gent menuda tornaren a l'indret lliurement i descobriren unes restes de petitíssims fòssils antics en forma d'estels petits, que demostraven l'existència d'una civilització molt antiga en temps molt remots.

Novament important arqueòlegs de la Universitat de la ciutat gran, veniren a investigar aquells estelets i definitivament creieren que en èpoques molt allunyades en el temps, allí havia viscut alguna tribu prehistòrica que tenia l'aigua en gran consideració, ja que havia trobat mol.lècules d'aigua per tots els fòsssils.

Però ningú no donava repsposta al dilema de l'aigua roja del pouet, que durant exactament un any havia rajà amb quantitats inusuals. I per una vegada, tots els habitants es posaren d'acord a l'hora d'afirmar que és bo que les coses no es puguin demostrar del tot, en aquest món de la raó i la incredulitat, que hem construït entre tots durant tants segles.

En un dels seus coneguts viatges, amunt i avall de la façada mediterrània, a l'alçada de la fortalesa que defensava la vila de Tortosa, va conèixer la Cinta, que era filla del Duc de Cambredó, amo i senyor de tot el reialme que avui en dia ocupa el delta del riu amb més cabdal de la península.

Era un home de caràcter absolutista i no deixava que la seva filla s'apropès a cap home, ja que la volia verge fins al matrimoni i no creia que cap dels homes del cotorn tingués la categoria suficient per desposar-la.

Però el rei Jaume no estava per bajaneries i quan va tenir l'oportunitat li va proposar que fos la seva nova estimada, es va enamorar i la va seduir. D'aquesta relació fugaç, la Cinta va donar a llum un dels xiquets més macos i de mes pes que mai s'havien vist per les nostres contrades.

No obstant en aquells dies, hi havia un acord per tractar aquelles situacions que comportaven l'existència de tants fills il.legítims de sang noble i de iaios poderosos i cruels. Al fill de la Cinta el van anomenar des del dia del seu naixement 'Duc de la vall de l'Ebre' i el rei Jaume va fer casar la Cinta amb un dels seus generals, el baró Joan Berenguer , de la casa aragonesa dels Trastàmara, que donava mostres clares que també estava bojament enamorat d'ella.

El Trastàmara va emportar-se la filla a les veïnes comarques del Baix Aragó, on la fama de la seva bellesa prompte es va escampar per tot arreu, sobretot cap al regne de Navarra al nord i del de Castella cap a l'oest.

Tot i que en Berenguer era un soldat molt valent i va guardar armes al castell del poble Vallde-roures, no estaven en moments de pau i hi havia molt perill , i els Trastàmara estaven fortament enemistats des de feia anys, amb els senyors de regions tan properes com Mequinensa i Fraga.

El comte de Fraga i ell van viure en pau durant uns quants anys, però avorrit de tanta pacificació, un vespre de Nadal, va decidir enviar un valent grup de mercenaris que tenia al seu servei, capitanejats pel salvatge del seu fill, a capturar la bella senyora i també el fill d'aquesta.

El fill, que va rebre el nom de Jaume 'el bord', ja que s'explicava que tampoc no era fill legítim, va ser educat al reialme fragatí en un castell anomenat 'La disbauxa', donat tot el que passava allí per les nits, on va aprendre a fer tots els trucs per enganyar les criades, robar, usar armes perilloses i consegüentment va ser avorrit per tots els qui l'envoltaven i temut per tota la regió.

El comte va cometre la imprudència d'expulsar-lo de la cort. I el bordegpàs sol i sense diners va reunir una banda de lluitadors amb els quals surtiria pels camins, que anomenat camins de cacera i guerra, per atacar els homes del rei i viure totalment fora de la llei i d'aquesta manera es van convertir en el principal enemic de la corona. Les seves malifetes es contaven per tot arreu i ni res ni ningú semblava poder aturar-lo.

El seu pare, al veure en quina mena de monstre s'havia convertit i després d'haver-lo cridat a l'ordre moltíssimes vegades i el jove haver-ne fet cas omís, va idear aquesta nova estratègia, encomanar-li la captura de la més bella senyora de la corona, i d'aquesta manera matava dos pardals d'un tret: allunyava el fill de la comarca i aconseguirira els favors d'una bellesa sense igual.

En Jaime 'el bord' estava acostumat a prendre's la justícia per les mans i aconseguir qualsevol cosa que volia. i quan va trepitjar la Terra Alta i es va banyar al riu Matarranya sabia que la faria grossa.

Ell i els seus homes es dirigiren cap al castell aquella mateixa nit, els seus ulls van posar-se sobre la bella Cinta i la van treure del llit on estava dormint amb el seu marit, i en un tres i no res i sense gaire resistència, van emportar-se la i van calar foc al castell.

El Baró , l' espós de la bella Cinta, despullat i desarmat, va escapar i salvar la vbida per una canyeria.Aquests fets farien història, i la imatge del bell baró va quedar totalment destorsionada i durant segles ha estat un personatge recordat per la població com a símbol de l'home al que li prenent la seva joia més preuada.

A la Cinta se la van emportar a travès de les muntanyes cap a la desembocadura del riu Ebre, on els bandits tenien altres plans. Concretament assaltar el castell de Cambredó, on tot i que ho desconeixien , la Cinta havia nascut i el seu marit n'havia de ser l'hereu de totes les terres que banyava el riu.

Però la boja acció d'en Jaume 'el bord' li va portar conseqüències terribles al seu pare, que era qui li havia donat la idea i encomanat tan innoble tasca.

El mateix rei en Jaume, pare del fill de la bella, va ordenar al comte de Fraga que retornés al seu marit l'esposa capturada, sinó perdria tots els seus reialmes, i per suposat la protecció de la corona.

La senyora baronessa havia de ser alliberada i retornada al castell de Vall-de-roures en quaranta-vuit hores. A més, el comte de Fraga se n'havia de fer càrrec de tot el mal que havia causat i pagar una forta indemnització a l'impecable Baró Berenguer, futur senyor de tota la terra de l'Ebre.

Els intents del comte d'evitar problemes amb el rei, i complir les demandes, van trobar-se amb el desafiament del seu fill, que va refusar tornar la baronessa, ja que n'havia enamorat i la volia per a ell.

La guerra entre els reialmes del sud i el nord d'Aragó va esclatar i va esquitxar les terres de l'Ebre. Els barons aragonesos van ajudar al de Fraga i el rei va enviar el seu millor exèrcit a defensar Vall-de-roures i va posar en marxa una xarxa diplomàtica per aturar els suports al comte rebel i al malnascut del seu fill.

Com era d'imaginar, la solució al conflicte no va tenir color, i les tropes del rei entraren a Fraga fàcilment i mataren el comte i s'apropiaren de les seves propietats, que van ser transferides als Berenguer, com a premi a la seva fidelitat i eficàcia que havien demostrat durant tants anys al servei del rei.

En canvi, en Jaume el Bord, novament va apanyàr-se-les per fugir cap a la serralada d'Alcanyís , ja de parla castellana, però ben propera a la zona, i continuava essent un perill per a la regió i per a la seguretat dels súbdits del monarca.

La bella Cinta va aconseguir escapar sense cap altra ajuda, i amb el seu cavall va encaminar-se cap al sud i després d'un viatge perillós i difícil va arribar al castell de Cambredó, on es va reconciliar amb el seu pare i tornar amb el seu marit, ara anomenat comte, i el senyor amb més possessions de tota la corona, el qual la va agafar entre els seus braços i li va donar el títol de comtessa de Cambredó, títol que la inundava d'orgull.

Però com ja era d'esperar, en Jaume 'el bord' no es rendiria fàcilment. I després d'un curt període de pau i certa tranquil.litat, va arribar una furiosa embranzida des d'Alcanyís, que va requerir l'ajut de tots els nobles senyors per tal d'evitar el desastre, i que un bordegàs d'aquella crueltat, se'ls establís al país i posés en perill la seva vida i també les seves preuades possessions.

El fill de la Cinta i el rei Jaume I 'El Conqueridor', de nom Joan, va decidir entrar en acció i mostrar a tothom que portava sang del seu pare. Es va vestir de bandoler i va pretendre estar a l'altre costat i combatre per la causa del mal i el lladricidi.

En el camp de batalla, davant mateix del castell de la Petja, va canviar la direcció del seu ataca, i per sorpresa va assasinar el vil bandoler, anomenat 'El bord', per a satisfacció de tothom i revenja de tots aquells, entre ells la seva mare, que havien sofert el deshonor en mans del personatge més cruel que la regió havia conegut.

Però el comte Berenguer fou ferit en la mateixa baralla i va acabar la seva grandiosa carrera de guerra, morint en pau al castell. En canvi la carrera amorosa de la seva esposa no va acabar ni molt menys allí.

Tot i que els seus crios eren ja acults i casats, la Cinta encara tenia la seva bellesa intacta, i un gran cor ple d'amor per compartir. No li van faltar pretendents, i joves i vells que embogiren amb el seu pensament.

Ella va tenir relacions afectives amb el duc de Peníscola, amb el qual va viure al castell dins del mar, durant cinc anys i amb el Senyor de la capitania d'Amposta, donant a cadascun d'ells tres fills.

Va viure fins una edat molt avançada, i no se'n podia recordar del nom de tots els seus amants, i de la gent a la qual havia enamorat bojament durant tota la seva vida, i amb molts dels quals havia tingut notable descendència.

Tots els seus fills, legítims i il.legítims, van fundar grans famílies i si tu ets un Subirats, un Machí, un Gas, un Grau, un Marquès o un Aguiló, ben segur que probablement provens de la saga de la Bella Cinta.

Sobretot a un de nosaltres, en Jaume, el que sempre s'havia dit tenia una imaginació més ingeniosa, li encantava explicar històrietes fantàstiques sobre objectes volants no identificats que volejaven pel nostre planeta i de viatges intergalàctics fora del Sistema Solar. Òbviament no eren histories versemblants, però nosaltres sempre ens introduíem dins d'elles i ens imaginàvem que érem una mena d'herois invencibles de l'espai, que algun dia seríem recordats en els llibres d'història i de l'alta tecnologia, per l' extraordinària complexitat que tenien les nostres aventures.

Però sorprenentment, va ser en Josep qui va començar a parlar en aquella assolellada tarda de diumenge. Al seu germà menut en Francesc, li havia passat un esdeveniment del tot inesperat, d'aquells successos que semblen que no tenen mai una explicació lògica. En Jaume i jo estàvem esperant amb gran expectació que ens contés el relat d'una vegada, però en Josep va prendre's el seu temps, mentre saborejava el deliciós cafè que la meua mare ens havia preparat.

- Vinga home, que ens has deixat a mitges. Conta'ns d'una vegada què li va passar a en Francesc?

Ell va pensar un moment llarg. - Bé , va dir, és que no és una història en el sentit ordinari de la paraula. Potser pensareu que m'he begut l'enteniment, però jo sóc d'aquells que quan comença una cosa l'acaba, i per suposat mai no us he deixat amb la mèl a la boca i no ho faré aquesta vegada.

Li vam suplicar de nou que comencés, que ja estàvem perdent massa temps. Finalment emprengué el camí d'obertura directa de la historieta.

En Francesc aquell estiu havia sol.licitat una beca per obrir un camp de treball a les excavacions neolítiques que es troben davant de la Torre de Campredó, les quals van ser descobertes per un prestigiós doctor en arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, en Josep Sànchez Cervelló, els estudiants del qual li havien posat el sobrenom d'Indiana (d'obvi significat).

Molts entesos en la matèria creien que aquesta excavació era crucial per conèixer la vida dels nostres avantpassats neolítics i consegüentment els veritables orígens de les Terres de l'Ebre.

Tots els membres de l'excavació van acampar prop de la Torre i van estar treballant durant una quinzena, fins que varen aconseguir una gran troballa que potser canviaria els fils de l'estudi del Neolític fins als nostres dies.

De fet, tots estaven entusiasmats, menys en Francesc (que era el que més motiu tenia) perquè li havia agafat un mal de cap horrible, i malauradament no podia gaudir d'aquell lloable descobriment.

La cosa més estranya en tot allò, va ser el fet que en Francesc preveiés fil per randa què passaria. Hi havia una cova subterrània plena d'estalagmites i estalactites i si agafaven la drecera de l'esquerra trobarien un carreró molt estret on les pedres reflectirien un color daurat i brillant, que semblaria or.

Tota es trobarien endinsats dins d'un formidable món paradisíac, i els seus ulls només serien capaços d'absorbir bellesa. No tindrien temps de pensar en absolutament res més, atès que un sentiment supranatural els abraçaria. Mentre que dins de la cova ressonaria un eco ensordidor però meravellós , que representaria ni més ni menys que la veu original del mític Indiana Jones.

En Francesc cada vegada podia aguantar menys aquell mal de cap i un so estrany el guiava cap a la cova. no podia fer res per autocontrolar-se, i diversos companys d'expedició el seguiren.

La cova els va impressionar a tots. Era idèntica a tal com el meu germà l'havia descrita. L'aventura es feia cada vegada més real i impressiva, i tothom començava a tenir unes sensacions inexplicables.

Sota unes roques aparegueren milers de monedes neolítiques, esgroguissades, brillants, lluents, la imatge d'una vida llunyana però ideal. La veu, el sol, l'eco, l'Indiana, guiava el meu germà al lloc on els tresors prehistòrics estaven enterrats. Fins que varen arribar a un poblat,si un poble com els d'avui dia, amb cases grans i petites, amb gent que mana i altres que obeeixen, on hi ha justos i pecadors, pobres sense res i rics amb massa.

Mon germà el menut no controlava les troballes. Navegava en el seu món d'insomni i els altres el seguien per esma, i començaven a no ser ells mateixos i a divagar en un mar de sensacions.

Es van trobar a si mateixos escavant amb pales dins d'una cova que de sobte estava buida, els sons havien desaparegut i el mal de cap d'en Francesc també.

Ja fora de la gruta, tots havien perdut la memòria. En absolut del que havia passat, sinó de l'indret on aquesta cova de les monedes i del sons es trobava. En algun lloc devia estar , n'estaven segurs, que la cova era real , havia d'existir, i només d'en Francesc depenia el poder de tornar-hi.

El meu germà em va fer saber què li estava succeint. Jo, com a metge, li vaig revisar tot el sistema nerviós, sense trobar cap símptoma estrany. L'única cosa que jo creia , era que estava més cansat del normal, massa excitat i per això li costava articular les frases. No sabia per què, només sabia que ell estava d'alguna manera conectat amb alguna força que no era d'aquest món.

Jo mateix vaig anar a parlar amb diversos especialistes en temes supranaturals, i vaig assistir a diverses reunions on la gent s'ajunta en gran nombre - per fer exorcismes, espiritismes o contactar amb éssers d'altres planetes-. Però tot va ser en va. Mai m'havia adonat abans com d'impotents estem els éssers humans, davant d'energies estranyes que poden disposar dels nostres cossos i de la nostra ment, al seu gust.

La recerca va esdevenir una bogeria per a mi, com podeu comprendre, només em guiava l'ànsia de treure el meu germà de l'abisme. Vaig despreocupar-me de totes les altres coses. No vaig anar a l'hospital en vint dies. Vaig comprar tota mena de llibres de ciència ficció, altres d'astrologia. Em posava davant del video a tornar a mirar la majoria de les pel.lícules d'Indiana Jones.

Mentre en Francesc em repetia que tots els meus esforços de comprensió eren inútils, i que un dia li tornaria la força per retrobar la cova. N'estava més que convençut i parlava amb una seguretat que fins i tot em feia por.

Ell es va passar la mà per la cara, a l'hora que demostrava un cansament profund, com si s'endormisqués. Llavors, va empal.lidir, i al final va perdre la consciència. Vaig córrer al seu costat i novament vaig tenir la sensació que no estava amb el Francesc que havia conegut tota la meua vida, sinó amb algú que estava ocupant el seu lloc.

Ell no era ell. Vaig probar de mantenir la tranquil.litat. Vaig fer-li el boca a boca, i de sobte va saltar del terra i la cara se li va enrogir en un obrir i tancar d'ulls.

Jo no entenia res, i en Francesc igual estava alterat com tornava a ser el de sempre. A voltes li venien pensaments sobre la cova i el cap li estava a punt d'esclatar, altres es feia l'orni i es dedicava a gaudir de les seues improvisades vacances, mentre rebia nombroses visites de noies joves i maques. Però jo en tot moment vaig estar a l'aguait i desitjós de l'arribada de nous esdeveniments.

En Josep va parar per beure una mica d'aigua i nosaltres el vam apressar a continuar. Mentre , ell s'ho prenia amb calma i mostrava una sang freda sospitosa, ja que semblava haver-se engolit el nerviosisme i no quedar-li res de les angúnies que ell i el seu germà havien estat passant. I justament en Josep no és d'aquells nois que sap oblidar ni els problemes ni els desitjos, i té un caràcter bastant alterable.

Finalment va accedir a continuar relatant i nosaltres tots ansiosos per saber el final de la història. Ja no ens podíem aguantar més. La idea de l'existència de tot un 'Indiana Jones' el nostre gran mite d'adolescència, dins d'una cova sota la Torre de Campredó, ens havia deixat estorats i encuriosits a la vegada.

- Una tarda en Francesc va agafar el pic i la pala i se n'anà al jaciment tot sol. no volia ningú que li pogués alterar els seus estudis, a més que reivindicava el fet que la seua relació amb l'Indiana Jones , era només quan estava del tot concentrat i sense ningu que l'escoltés al seu voltant.

Aquella tarda en Francesc tornà a sofrir un esclatant mal de cap i aconseguí descobrir un antic cementiri i les restes humanes que havien estat soterrades amb grans tresors que els encaminaven a la seua vida futura. Va treure de dins d'un sac unes quantes mostres, totes les que va poder portar, ja que pesaven molt, i de seguida va telefonejar la seu del Servei d'Arqueologia de la Generalitat a la comarca del Baix Ebre, per fer-los cinc cèntims de la seua troballa.

Ningú no s'acabava de fer a la idea de tenir el poblat neolític més antic que es coneix fins als nostres dies. Les anàlisis dels cranis trobats dataven de 80.000 anys abans de Crist i el jaciment de Campredó, en un tres i no res, va esdevenir una peça cabdal per al coneixement dels poblats i la civilització neolítica i el futur desenvolupament de la civilització occidental a les nostres terres.

Després de dies d'anada i vinguda de les més distingides personalitats del ram de l'arqueologia i del món universitari, en Francesc es mostrà preocupat de nou i dins d'ell només tenia l'ànsia d'anar a la seua , de no comunicar res a ningú, ni tan sols a mi, i seguir les seues peculiars investigacions només guiat pels seus contactes audífons amb la veu de l'Indiana Jones.

Era ara o mai, el cor li batia exageradament i li demanva que fes alguna cosa. S'havia convertit en un noi solitari, ple de cabòries, tancat en els seus pensaments i en la seua dinàmica. Obsessionat per les troballes, pel que elles significaven per si mateixes i la fama mundial que li donarien. En Francesc estava segur d'haver arribar al màxim de la seua carrera professional,.

En una nova expedicicó a la cova 'Campredó meravelles', tal com havia estat batejada, en Francesc sentí una veu encara més decissiva, més profunda en les seves explicacions. L'Indiana li estava donant veritables lliçons d'arqueologia, nous mètodes revolucionaris de com rastrejar on hi havia peces d'importància i després un espectacular mètodes de datació, mitjançant el qual i d'una manera estremadament senzilla es podria aconseguir datar l'origen dels objectes. Només amb la mescla de fang humit amb el tint de les terres argiloses i el grau d'absorció de l'aigua dins d'elles donava l'antiguitat.

Ell ja no semblava estar sorprès per res i va fer el que l'Indiana li va demanar. Molt lentament va mesclar aigua, l'argilla i el fang en diversos recipients i comprobar la diferent quantitat d'aigua restant i un veritable arc de Sant Martí de colors, alguns dels quals la retina humana no hagués pogut mai captar a la superfície terrestre.

L'Indiana encara tenia cartes amagades. En Francesc estava silenciós, les circumstàncies clarament el superaven . Va treure la seua llibreta de notes i va apuntar cuitosament tos els descobriments, i va intentar descriure els nous colors, fins que s'adonà que eren tan diferents que no podia aportar adjectius, no eren ni clars ni foscos, ni brillants ni opacs, eren senzillament formidables.

En Jaume i jo ens vam mirar fascinats i vam començar a preguntar-nos per què en Josep havia tardat tant de temps en explicar-nos una història tan meravellosa, i no ens havia fet partíceps de la seva il.lusió, nosaltres, tots tres, que tota la vida ens ho havíem explicat tot ratlla per ratlla.

Totes les nostres llargues xerrades d'aventures que havíem tingut durant anys, no eren res en comparació amb la narració de l'Indiana i en Francesc.

I així el temps va anar passant . En Josep tornà al fil de la història. En Francesc havia anat al llit més cansat del que era normal i va dormir fins molt tard. Quan es va despertar, no esmorzà i portava als ulls la mirada d'aquell que ha decidit fer alguna cosa grossa. Com sempre vaig intentar persuadir-lo, però em va dir que sabia el que es feia i necessitava avui més que mai estar sol i fer la seua.

Em vaig aixecar amb tristesa del sofà i vaig eixir. Els diaris del matí estaven ja a la venda i a les notícies vaig veure la foto d'en Francesc, i no sé si m'estava tornant boig o no, però tenia un impressionant paregut físic a l'actor que representava l'Indiana Jones.

Tothom deu d'haver-ho vist, vaig pensar. Vaig comprar el diari i no vaig treure la mirada d'aquella foto durant una llarguíssima estona. L'article sobre les suposades troballes no m'interessava gens ni mica , ja que jo tenia notícies més fresques, i tot allò era palla.

Vaig tornar a la meua habitació com en un somni, i vaig seure damunt del llit mirant amb ansietat a tots arreu i enlloc, sense treure'm del pensament quina mena d'aventura en Francesc tindria avui.

Això és autènticament impressionant - nosaltres vam haver d'admetre que mai no havíem escoltat res d'igual - molt extraordinari i tants excèteres , car no teníem paraules per expressar el nostre entusiasme, de debò de tot cor.

Sí, va afirmar en Josep. Hi ha tres coses molt extraordinàries en la meua histìria i que causen veritable impressió. La primera seria que la ciència , que en teoria ho sap tot, expliqués que l'eco de veus de persones que varen viure fa milers d'anys puguin ressonar en el temps donades les condicions d'aïllament de la cova i el fet d'haver estat tancada durant tantíssims anys.

L'altra és que el nom d'Indiana Jones era el d'un personatge cinematogràfic irreal, i i no d'èpoques neolítiques i estava interessat en tresors més valuosos i no en quatre monedes que només tenen importància museística.

Estàvem d'acord amb ell i sense deixar-lo acabar, vam començar una distreta i excitada conversa, sobre la imagicnació de molts directors de cinema. que podien arribar a captar personatges de l'antiguitat.

En Jaume , que com ja he dit abans, era molt imaginatiu, va arribar a comentar que potser l'Indiana Jones havia existir en realitat, en altres èpoques i la ment humana l'havia recuperat per al cinema, que precisament era un mitjà de comunicació de masses ideal per a donar fama a un personatge qualsevol i convertir-lo en l'heroi de tota una societat, encisada per la seva categoria humana i bellesa física.

Sigui com sigui, en Josep va mirar el rellotge, eren més de les dotze es va aixecar i va dir bona dint, que demà és dia de pantalons vells. Just quan era a la porta, en Jaume li va preguntar abans que marxés quina considerava que era la tercera cosa extraordinària que tenia estreta relació amb aquella interessantíssima història.

Ah, la tercera cosa, ell va dir mentre obria la porta i amagava un somriure entre dents, perdoneu-me , l'oblidava. La tercera cosa extraordinària no la recordo, ja que va sonar el despertador i em vaig despertar.