Al mateix lloc on avui s'hi troba emplaçada, va haver-hi en segles passats una torre que servia de defensa als àrabs, amb ella i en distància no molt llunyana es comunicava amb la torre de Soldevila que enllaçava a la vegada amb la de Sant Onofre, Campredó i La Carroba que la separen el riu Ebre.

Posteriorment l'any 1378 l'Arsedia de Cullà de la Catedral de Tortosa, Gerardo de Montebruno, va fundar allí una capelleta al costat d'una casa on estava la torre esmentada, de la seva propietat de la Petja.La Capella la va dedicar a la Mare de Déu de la Petja, que després passaria com a culte a la Mare de Déu dels Àngels.

Quan els àrabs van culminar la seva estada, el pas dels anys la Torre de mica en mica es va derruint on s'aprofita per ampliar la casa on vivia el capellà.O'Callaghan menciona també que durant els assetjaments de 1642 i 1648 aquell santuari resulta molt perjudicat ja que tots els efectius principals de l'exèrcit francès van acampar a les seves rodalies i amb la mateixa ermita s'hi va instal.lar el quarter general.

També l'any 1810 amb la guerra de la Independència es torna a repetir el setge d'aquell lloc, aquesta vegada per les tropes de Napoleó que construeixen a la vegada unes trinxeres que arribaren fins les rodalies de Tortosa. Quan s'estableix una vegada més la pau l'ermita es torna a reconstruir amb l'ajut dels feligresos d'aquella partida inclòs els camperols instal.lats a l'horta de Soldevila i Campredó pel que fa que en aquell temps no disposaven de Parròquia per complir amb les seves necessitats religioses.

La imatge de la Mare de Déu estava en una de les dependències del Cavildo de la Catedral on la va cedir per a l'Ermita de la OPetja a instàncies del Comensal Joan Pallars i traslladada processionalment al mes de març de l'any 1870.L'augment de la població tant dels ravals i la seva demarcació com Campredó va habilitar oficialment com a Parròquia l'any 1904 amb les esmentades partides podien celebrar els sagraments i la missa tots els diumenges.

Una vegada més es repeteixen els actes vandàlics, en 1936 amb l'última contencda civil, que destrueixen l'altar i trenquen la imatge de la Mare de Déu que l'ostentava.Va ésser

restaurada i policromada per l'escultor Angel Acosta l'any 1940, obrint-se una vegada més al culte i continuant la tradició i la devoció dels tortosins i campredonencs.Els sagraments com batejos, casament o enterraments eren impartits en aquell temps per Mossèn Emilio, capellà d'aquesta parròquia de la Petja i resident a Campredó una llarga temporada, traslladant-se més tard a Sant LLàtzer,

La festa principal de la mare de Déu dels Àngels o de la Petja se celebra el 2 d'agost. Els campredonencs de mica en mica fan que l'ermita de la Petja sigui un símbol d'unes arrels del passat que el progrès ha transformat amb un record per la història i tots nosaltres.

Aquests sentiments fan que al nostre entorn desperti un sentit que pot ser un apel.latiu de devoció popular; una reacció peculiar que fa el poble i la gent senzilla. Avui en dia aquestes manifestacions es fan d'una altra manera, a travès de reivindicacions laborals o polítiques. La fe no mesura classes ni rangs i potser que una persona que renege de Déu però amb una necessitat s'aferra a la voluntat de la multitud.Succeeix això per exemple quan una persona estimada es posa malalta o en aquest cas quan mancava al conreu, la pluja.

El títol ens fa referència al tema a tractar donant peu al passat des de la dècada dels trenta fins als anys seixanta, on la gent tenia uns valors humans molt arrelats, la paraula i l'honor estaven per damunt de tot, els tractes eren fiables i quant a la feina del camp no era necessari que es firmés cap contracte.Però també aquesta gent tenia problemes, el temps i la natura jugaven un paper important en el benestar de la família, la majoria vivien del conreu i els pagesos esperaven la pluja per fer bones collites d'oli, blat i altres.

Quan es presentava un any de sequera aquestes famílies encapçalades pels Procuradors de la Pagesia de Tortosa anaven a buscar a la Mare de Déu de l'Aldea i ho feien amb romeria, gent de l'Aldea, del Lligallo, de Font de Quinto, Campredó, Santa Càndida i Tortosa.Amb fe ferma s'hi sumaven aquestes famílies al punt de partida al lloc de l'ermita de la Mare de Déu de l'Aldea, voltada de camps d'arròs i aiguamolls, allí s'iniciaven les primeres rogatives.

En aquesta ermita s'hi trobava una imatge molt diminuta de la Verge i estava protegida amb un enreixat. Una vegada feta la primera estació continuava la comitiva fins la següent ermita passant per Campredó i Soldevila. L'ermita en qüestió es diu l'Ardiaca, allí concloïen les rogatives a la Mare de Déu de l'Ardiaca és la pluja esperada. L'Ardiaca és una ermita del segle XVII, els terrenys van ser adquirits pel conqueridor de Tortosa, Ramon Berenguer IV, i més tard passa a formar part dels bens de la família d'Agustí Espuny d'Avaria.

D'ús familiar es construeix per fer cult a la Mare de Déu de l'Aldea, imatge formada amb un quadre pintat on està la Verge damunt d' un arbre, una olivera. Quan ja no es fan les rogatives motivat per la industrialització o la manca de fe, el quadre va ser arrencat i traslladat a la parròquia dels Àngels a Sant LLàtzer on presideix a un dels seus altars.

El culte a la mare de Déu neix d'un home que en temps de sequera va ser il.luminat per la seva fe i va clavar un pal sec a terra i del mateix va créixer una olivera on de seguit li aparegué la Verge sobre les seues rames, per tal motiu la gent de l'entorn li feia rogatives per que propiciés a la terra la pluja quan li feia falta.

Ara al costat de l'ermita s'ha instaurat una masia i s'ha condicionat per al món de l'hostaleria on la romeria té caire de festa quan es celebra una comunió o un casament. L'ermita també ha estat restaurada, però li manca la Verge que és a un altre lloc.